L’ocàs de l’Estat-Nació
És un fet. Carl Schmitt ho constatava fa ja molts decennis:
«L'època de l'estatisme està acabant ara, no val la pena discutir-ho». L'era
dels «Estats-Nació» a Europa va concloure fa ja temps, a pesar que els seus
espectres, morts que encara no s'han adonat que hi són, facin l'efecte de
continuar la seva existència. I aquesta mort és constatable en tot àmbit de la
seva actuació al que dirigim la nostra atenció, a pesar que encara és
relativament alt el nombre dels seus ciutadans que creuen sincerament els seus
arsenals institucionals, legislatius, militars o administratius podrien
constituir un últim bastió enfront de l'assalt de la Globalització. Vana
esperança.
Estructures nascudes amb la mort de la idea Imperial i la crisi de la
legitimitat sagrada, els Estats-Nació porten en els seus propis fonaments
ideològics els gèrmens de la seva inevitable implosió. Inviables com a entitats
polítiques sobiranes en l'actual era de tensió geopolítica planetària, aquests
Estats han sofert en el seu interior una fragmentació en subsistemes polítics,
financers, econòmics, ideològics etc., que han nascut fèrriament vinculats a
organitzacions i poders supranacionals, fragmentació que ha anul·lat qualsevol
possibilitat de formulació orgànica del seu espai polític propi, la qual cosa
els ha deixat reduïts a meres macroestructures administratives, l'únic objecte
de les quals consisteix a gestionar pressupostos, i que han perdut tota
capacitat de decisió en termes veritablement polítics. En definitiva, les
condicions geopolítiques, ideològiques i econòmiques mundials de prevalença
absoluta de les estructures transnacionals[1] han imposat que els Estats-Nació
europeus hagin quedat limitats a ens administratius del tipus, per donar uns
exemples, de les Comunitats Autònomes de l'Estat espanyol o els Länder
alemanys, demarcacions merament administratives sorgides dels Estats i que en
ells troben la seva legitimació.
D'altra banda, fa ja moltes generacions, que aquests Estats van perdre la seva
capacitat com a mites movilitzadors dels seus respectius pobles, sent en
l'actualitat fortament contestats per amplis sectors dels seus ciutadans que no
es reconeixen en ells per motius d'índole ètnica o social i, la qual cosa és
fins i tot pitjor, són vists amb absoluta indiferència per bona part de la
resta dels seus habitants.
Igualment, en l'àmbit de la política exterior, després de la desaparició
subsegüent per fi de la Segona Guerra Mundial del «plurivers» polític i esvaït
el duopoli de la segona meitat del segle XX, el paisatge polític global somiat
pels estrategues nord-americans sembla fer-se realitat: un món unit per a un
amo únic. La alteritat ha estat laminada i sobre les seves despulles s'aixeca
una unitat totalitària global. No obstant això, com escriu Luis María Bandieri:
«La fallida de l'Estat Nació centralitzat i d'arrel europea, no ha de ser el
camí per a l'hegemonia d'un amo del món. Si recorrem una vegada més a la
sociologia dels conceptes jurídics schmitiana, observarem que en la pretensió
totalitària dels poders hegemònics, en la seva monodoxia, hi ha un subsòl
monoteista, on el micos corresponen a un déu que ha superat a tots els altres i
no a l'Un on no existeix absolutament cap nombre. En la idea de l'equilibri, en
canvi, subjeu un concepte politeista, que així com reconeix que en aquest món
poden donar-se múltiples epifanies de Déu, reconeix també la diversitat,
polifonia i policentrisme polític d'aquest mateix món»2. En efecte, l'analogia
metafísica que empra Bandieri permet descobrir també el caràcter utòpic de la
pretensió globalitzadora. Escrivia Schmitt: «La unitat política pressuposa la
possibilitat real de l'enemic i, per tant, una altra unitat política coexistent.
Per aquest motiu mentre hi hagi un Estat, hi haurà a la terra diversos Estats i
mai podrà donar-se un Estat mundial que abasti a la humanitat sencera, El món
polític és un
Pluriversum no un
Universum»3. I en efecte, com
l'experiència diària ens mostra, la construcció d'aquest somni monoteista xoca
constantment amb la naturalesa de la realitat. La Geopolítica és tossuda. Així,
la desaparició tant de l'Estat-Nació com del duopoli ha de donar pas
necessàriament a una situació d'equilibri de grans espais en el context dels
quals només un horitzó de sobirania, i per tant d'unitat, política pot garantir
als pobles europeus, al poble europeu, la seva supervivència i la conquesta
d'un destí.
Davant la dissolució definitiva de les cotilles estatals de temps periclitats
s'obre davant els europeus un temps de reformulació de la seva realitat política.
Pel ja citat Luis María Bandieri: «El trànsit de l'Estat Nació centralitzat a
l'equilibri de grans espais requereix un nou tipus de distribució funcional i
articulació territorial del poder: la federació cap a dins, la confederació cap
a fora. En el procés de federació interior cobra força el pensament organicista
que un dels seus més grans expositors moderns Othmar Spann, filiava en el romanticisme
alemany. En el procés confederatiu caldrà recordar els orígens històrics en la Lotaringia
i el Sacre Imperi Romano Germànic (...) A aquests grans espais confederals
articulats orgànicament en comunes, províncies, regions i nacions els convé la
definició realista del sobirà que dóna Schmitt, més que aquella vella definició
bodiniana, amb els atributs de l'absolut, que és Estat nació centralitzat manté
cada vegada més d'una manera merament nominal i formulari. Serà aquesta
reformulació de la sobirania o l'hegemonia d'un poder mundial»4. En aquest
sentit Alain de Benoist i Guillaume Faye sostenen: «El més fonamental en el
moment present és aplicar-se a redefinir una ideologia de la sobirania. El
fonament d'aquesta ideologia és clar: més enllà de la designació de l'amic i de
l'enemic, més enllà de l'establiment del consens interior i de la seguretat
exterior, per damunt fins i tot d'aquests objectius cal perseguir
l'esdevenir-ser del poble, és a dir, en altres termes, posar la nació en
moviment, formular-li i assegurar-li una unitat de destí»5. I hem de ser conscients
que avui només un poble i només una nació estan en condicions de protagonitzar
aquest procés: el Poble i la Nació Europeus.
La identitat ètnica: un fet natural
La pervivència de les identitats ètniques malgrat els esforços uniformitzadors
dels poders centrals, intensificats en la segona meitat del segle passat, és un
factor decisiu en la invertebració dels Estats-Nació europeus. La constatació
d'aquest problema ha portat als defensors dels paradigmes estatistes-igualitaris
a analitzar i interpretar aquest fenomen des de paràmetres ideològics fills de
la Il·lustració, la qual cosa ha conduït irremeiablement a sociòlegs i
politòlegs a atzucacs en intentar plantejar solucions a les realitats
nacionalistes, regionalistes o identitàries des de models de pensament
igualitaris (6), que en plasmar-se en realitats administratives (cridar-les
polítiques seria un abús del llenguatge), repeteixen a petita escala
mecànicament el model de l'Estat-Nació. És a dir, la solució dels Estats
europeus ha consistit a dotar a certes demarcacions territorials, que rares
vegades coincideixen amb el territori habitat per un poble, de parlaments que
gestionen diferents competències cedides per l'Estat central sempre dins del
marc de la norma jurídica superior que emana d'aquest: en conseqüència, la
«ètnia», el «poble», queda reduït així a la suma dels ciutadans de l'Estat que
habiten en aquesta demarcació administrativa segons un principi geo-quantitatiu.
No obstant això, l'ètnia és una realitat infinitament més complexa,
caracteritzada per una pervivència al llarg de segles d'un grup humà específic
que ha modelat uns trets culturals propis. Es tracta de grups humans que han
mostrat una dura capacitat de resistència a la despersonalització fins i tot en
condicions molt desfavorables, les fronteres ètniques de les quals (lingüístiques,
soci-culturals, de autopercepció) presenten amb el córrer dels segles una
persistència tenaç (basti pensar en les Catalunyes de la Marca de Ponent o la
francesa). Com escriu Pierre Krebs: «...les cultures constitueixen el
testimoniatge vivent de les possibilitats contradictòries, però també
enriquidores que vénen delineades en els diferents patrimonis hereditaris.
Representen la gran lliçó del vivent que els analfabets de l'igualitarisme sens
dubte són incapaços d'entendre. Les cultures són l'expressió secular d'una
morfologia psicològica i espiritual determinada, el reflex original de
l'estructura espiritual, religiosa, i estètica d'una ètnia o d'un poble»(7).
El procés de Globalització ha provocat en totes les societats del planeta, però
especialment en l'europea, un procés de massificació, atomització,
desarrelament i aïllament dels individus que té el seu reflex en el sistema
polític vigent a Occident. Conseqüències necessàries en una societat fundada
sobre unes idees profundament alienes a les lleis de la biologia. Escriu el
etóleg Irenäus Eibl-Eibesfeldt: «Així, la desorientació, que condueix a
l'aïllament dins de la massa i a la manifestació desconsiderada, és atribuïble
entre altres coses a la falta d'integració en comunitats solidàries. Trobem a
faltar el suport que aquestes ens ofereixen (…) és important deixar créixer des
de la base el sentiment de pertinença, que apuntala el d'identitat, a través de
la família, el petit grup, la tribu i la nació, perquè és el ethos familiar
–recalquem-ho una vegada més– el que ens vincula emocionalment». Eibl-Eibesfeldt
havia ofert prèviament una definició de nació: «Nació cultural: freqüentment
amb el mateix significat també de nació, poble, ètnia, cultura. Comunitat
sociocultural històricament constituïda, caracteritzada entre uns altres coses
per una llengua comuna i una consciència de vinculació»(8).
En efecte, la reconstrucció de models polítics i socials de convivència i acció
diferents als quals ofereixen la societat igualitarista, la democràcia
representativa i l'economia capitalista exigeix necessàriament l'existència
d'uns marcs de dimensions i característiques alternatius als presens en els
quals l'individu aïllat i desarrelat exerceix el seu protagonisme. La
integració, o millor, la pertinença de l'individu a grups biològics i socials
que es vinculen i jerarquitzen entre si és una dada que està constatat i
explicat per l'etologia. Marcs biològicament establerts, de «grandària abarcable»
en els quals l'home pot fonamentar sobre el sentiment de pertinença, el
coneixement de l'origen i la consciència del jo la seva voluntat d'actuació, de
creació, d'afirmació cap al futur. Perquè, no ho podem, no ho hem d'oblidar, és
sobre fonaments biològics sobre els quals descansen tots els elements que donen
forma a la percepció que de si mateix té cada home, des de la llengua als
ancestres, des dels valors i la voluntat fins al territori, és a dir, fins a
les fronteres que demarquen aquella comunitat humana de la qual un home es
reconeix membre. Són aquests marcs ètnics, aquestes nacions culturals, els
únics que proporcionen el marc polític-biològic adequat per a l'arrelament de
l'ésser humà. I només ells, i a través d'ells, pot renéixer una comunitat pluriforme,
solidària, orgànica i jerarquitzada que substitueixi a l'actual model polític i
social.
L'ètnia, com subratlla aquesta vegada amb encert Gurutz Jáuregui, és concepte
dinàmic: es troba sotmesa a un procés de etnolisis, és a dir, de fusió
transformació i desaparició de certs caràcters i l'aparició d'altres nous. No
obstant això, Jáuregui s'equivoca en sostenir a continuació que cada vegada té
menys sentit el nacionalisme ètnic sustentat en la idea de l'existència d'un
grup ètnic amb caràcters immutables, i sobrevalorar, en funció dels seus
pressupostos ideològics igualitaris com ja vam dir més amunt, els factors
socials i culturals: És precisament el ventall de possibilitats predissenyat en
el seu patrimoni hereditari el que determina els límits de les transformacions,
les possibilitats d'assimilació d'altres grups i la reelaboració i
actualització del corpus social i cultural nascut d'aquest patrimoni: «Cada
grup posseeix la seva pròpia estructura biològica i es diferencia de la resta
en funció d'ella. Per tant, gens és més important per al desenvolupament i per
a l'ésser de cada poble determinar què grups immigrants està en condicions
d'integrar en les seves esferes territorial i de reproducció biològica»(9). Així,
durant el llarg procés de etnogénesis dels nombrosos pobles del nostre
continent l'assimilació de grups d'un mateix origen europeu ha estat una
constant, basti recordar a Espanya els casos dels bretons a Galícia, els grups
transpirinencs, que solien rebre el nom genèric de francs, en tots els regnes
hispànics, o en l'àmbit castellà els gallecs a les terres de la Alpujarra, la
gran quantitat de mallorquins que van repoblar les terres d'Almeria o els
genovesos de les costes mediterrànies castellanes i els bavaresos de les
repoblacions borbòniques de la vall del Guadalquivir, tots ells integrats al
poble i la cultura castellanes que els van acollir com a semblants, o en
l'àmbit català la nombrosa presència d'aragonesos i navarresos, perfectament
integrats en cultures, valencianes o baleàriques, de profundes arrels
catalanes. I podria parlar-se dels francesos d'origen hugonote a Prússia i els
normans una mica per tots costats… Integracions que contrasten amb la
impossibilitat d'assimilació de grups ètnics d'origen no europeu que han viscut
a Europa durant segles o fins i tot mil·lennis i que estan en la ment de tots.
Al nostre segle, el contrast brutal en el nivell d'integració en les comunitats
que els acullen entre els moviments migratoris intraeuropeus i els
protagonitzats per grups extraeuropeus abunda en aquesta idea.
Origen i trifuncionalitat. Arrelament i futur
A Europa, les ètnies cristal·litzades després de l'era de les
Völkerwanderungen s'estructuren
verticalment i expandeixen horitzontalment seguint patrons paral·lels.
Horitzontalment, les estructures «gentilicies», «clàniques», en les quals la
relació de sang juga un paper essencial, pròpies dels pobles germànics i eslaus
revivifiquen les institucions anàlogues d’arrelament indoeuropea per tota
Europa que havien subsistit sota les estructures socials romanes i que afloren
aquí i allà amb la decadència de l'Imperi. El definitiu assentament germànic,
el ressorgir del substrat ètnic cèltic i la pervivència del
ethnos romà creen les bases perquè
durant els segles de l'Alta Edat Mitjana cristal·litzin pobles, unitats
ètniques, en les quals es conjuguen aquests elements i que assumeixen uns trets
culturals distintius específics. L'expansió demogràfica i territorial d'aquests
grups i la preservació dels seus estrets vincles sanguinis (nostres «famílies
extenses» medievals, per exemple) creen àmbits d'acte-reconeixement ètnic que
han perdurat fins avui amb tot el seu vigor. Al mateix temps, verticalment, la
reelaboració de l'esquema trifuncional indoeuropeu per la civilització
romà-celtica-eslava-germànica del Medioevo organitza a poc a poc i de forma
natural el paisatge polític, social i econòmic dels territoris de la Ecumene
europea. Valors i principis comuns que enfonsen les seves arrels en la
Prehistòria floreixen en imatges molt diverses des del Mar del Nord a les
riberes septentrionals del Mediterrani i des de l'Atlàntic irlandès i islandès
fins a la Rússia varega. Societats orgàniques, basades en la diferència i en la
cerca de l'equilibri social, s'enfronten o es cohesionen entre si, conscients permanentment
de la seva pròpia identitat, actuant en cadascun dels tres estrats socials,
idealment definits com
oratores,
bellatores i
laboratores.
Durant el procés de maduració de la societat indoeuropea en l'Europa central i
nòrdica a partir del cinquè mil·lenni abans de nostra era «Els pobles europeus,
en un pas més enllà, van a ser els únics que van transformar aquesta necessitat
vital (comandament, defensa i alimentació-generació) en una concepció del món:
és el model de les tres funcions, sobirana, guerrera i productiva, tal com va
ser analitzat per Georges Dumézil i Emile Benveniste (...) va ser el geni dels
pobles europeus el que va aconseguir dur a terme “la transposició des de la
pràctica instintiva de les tres funcions cap a una reflexió sobre les tres
funcions” Una reflexió que va vertebrar la vida social de tots els nostres
pobles des de data molt remota, que va presidir el seu desenvolupament històric
i que només va començar a remetre amb el sorgiment de l'Estat modern, però sent
sobretot la ideologia iluminista del XVIII, economicista i reduccionista, la
que li va assestar el cop de gràcia»(10).
En aquest paisatge de reconstrucció trifuncional medieval va prenent cos el
projecte d'un Imperi continental, regit per una reialesa sagrada, però la
victòria de les armes güelfes i amb ella la de de uns principis fills d'un
monoteisme sempre aliè a l'essència d'Europa, donarà pas a la destrucció
d'aquest món. És ben coneguda l'evolució ideològica a Europa dels últims segles
de la Reforma al Liberalisme, per la
qual l'individualisme pren carta de naturalesa en el pensament i en la praxi
política europees. La idea del contracte social i del benestar individual com a
fi del polític presagia la mort d'aquest. L'evolució ideològica ha seguit una
lògica inexorable fins a l'atomització de les societats europees.
No pot oblidar-se que tots els Estats-Nació europeus neixen de la voluntat i
potència expansiva d'antics regnes que responien en origen molt bé al concepte
de nacions culturals o ètniques, orgànicament constituïdes en els seus eixos
soci-polítics verticals i horitzontals, del que hem parlat més amunt. En
efecte, Gran Bretanya, Espanya, Alemanya, França, Itàlia o la Noruega anterior
a la segregació sueca tenen el seu origen en l'expansió política afortunada,
gairebé sempre per mitjans militars, d'Anglaterra, Castella, Prússia… En el cas
francès, el que ha aconseguit un major èxit en els processos de cohesió i
homogeneització, la seva construcció nacional es va veure acompanyada per un
veritable etnocidi de les comunitats perifèriques de l'hexàgon, especialment, i
això no és generalment conegut ni reconegut, durant els dos segles posteriors a
la Revolució(11). De fet, el triomf de l'individualisme polític es va veure
afavorit per la laminació de tota realitat qualitativa en el si de les
estructures nacionals naixents. Aquest «vici de naixement», per cridar-ho
d'alguna manera, ha suposat un element de fre per als projectes dels
Estats-Nació així formats. Del major o menor grau de cohesió d'aquests projectes
estatals sempre ha depès el seu èxit i aquest grau de cohesió ha estat sempre
en funció tant dels vincles ètnics (lingüístics, culturals, religiosos, etc.:
per exemple, prussians, bavaresos i saxons parlaven un mateixa llengua mentre
que castellans i catalans no) entre les nacions integrants de l'Estat, com del
grau de permanència en el temps dels trets diferenciadors, així com també de
les relacions que s'han establert entre la nació hegemònica i la conquistada
(és notòria la diferència en la manera d'integració estatal dels territoris
bascs o Navarra, a pesar que en aquesta última es va verificar un procés de
conquesta militar, en la Corona castellana amb el Decrets de Nova Planta de
València i Catalunya o en els casos britànics d'Escòcia i Irlanda).
Però el veritablement important és que, nascudes molt abans, les nacions
culturals o ètniques sobreviuen, fermes, homogènies, dinàmiques, després del
fracàs, la paràlisi o l'esgotament dels projectes històrics representats pels
Estats-nació, com la matèria insoluble de la qual ha d'estar necessàriament
constituïda la forma de l'esdevenir històric d'Europa.
D'altra banda, és innegable que els Estats-nació europeus han afavorit el
desenvolupament entre els seus ciutadans d'un sentiment de pertinença i
d'identitat, molt dens entre els membres dels pobles que van capitalitzar la
formació dels Estats-Nació (castellans, anglesos…), però que també posseeix
molt pes entre els integrants de la resta de comunitats ètniques pertanyents a
un mateix Estat-Nació. En realitat, estem davant els mateixos processos de etnolisi
i etnogénesi que esmentàvem amb anterioritat però que per raons històriques,
geogràfiques, polítiques, psicològiques i fins i tot tecnològiques, en una
paraula, geopolítiques, no han pogut consumar-se. Aquesta realitat ha provocat
les situacions de dicotomia que han coadjuvat a la implosió dels Estats-Nació
de la qual parlàvem al principi de l'article. No obstant això, i malgrat la
impossibilitat que Espanya o França constitueixin ara com ara ens polítics sobirans,
sí que és cert que el sentiment nacional espanyol o francès o britànic haurà de
jugar un paper important, essencial, en el procés de redefinició del marc
polític europeu(12). De quina manera es verificarà això és alguna cosa que cada
poble, cada nació, haurà de resoldre per si mateix. No existeixen receptes sinó
l'existència o inexistència d'una clara voluntat de ser que ha d'estar basada
en un profund i viu coneixement de si mateix.
Els europeus ens trobem així davant una cruïlla a la que només resten dos
camins: acceptar els designis del poder un i dissoldre'ns en una societat
multicultural, desarrelada, renunciar al que som i a la possibilitat de decidir
el nostre destí o la tornada a l'arrelament, a la concepció orgànica, trifuncional,
europea i la recuperació de la sobirania.
Però què tenim que entendre per
arrelament? Guillaume Faye ho explica amb una claredat encegadora: «Adhesió a
la seva terra, a la seva herència, a la seva identitat com a motors del
dinamisme històric. L'arrelament s'oposa al cosmopolitisme, als mestissatges
culturals i al caos ètnic de la civilització actual. L'arrelament, per a un
europeu, no suposa mai immobilisme o deixadesa. Vincula l'herència dels
ancestres i la creació. L'arrelament no ha d'entendre's de manera museográfica.
L'arrelament en la preservació de les arrels, en la consciència que l'arbre ha
de seguir creixent. Les arrels estan vives: produeixen i permeten el creixement
de l'arbre. L'arrelament es duu a terme abans de res en la fidelitat a uns
valors i a una sang. El tipus més perillós d'arrelament –o de pseudoarrelament–
es manifesta en els mitjans regionalistes i autonomistes d'esquerra, a
Occitània, al País Basc i a Bretanya, per exemple, que reivindiquen alhora una
excepció lingüística i cultural, però que es lliuren al model multirracial.
Segons la lletania estupefaent tantes vegades sentida: “els nostres immigrants
són també bretons, bascos o occitans”. La contradicció és total: s'oposa en nom
de les “tradicions” al jacobinisme reductor però s'admet sobre el seu sòl als
estranys a les seves tradicions imposats pel propi universalisme jacobí.
L'arrelament, si es limita a la cultura només és folklore inútil. Deu
imperativament incloure una dimensió ètnica. L'arrelament estrictament cultural
és necessari, però insuficient. Per als europeus de l'avenir, l'arrelament no
ha de reduir-se a l'adhesió i a la defensa de les pàtries carnals regionals
sinó a dur a terme una revolució interior: la presa de consciència d'una comunitat
històrica de destí, Europa»(13).
I així és. El nostre únic futur possible passa necessàriament, emprant els
termes que Guillaume Faye ha utilitzat en un altre lloc, per una Confederació
Europea, sobirana, poderosa, amb un poder central fort però limitat als àmbits
fonamentals de decisió segons el principi de subsidiaritat (política exterior,
defensa i principis econòmics i ecològics generals) que adopti el principi
econòmic de l'autarquia de grans espais, amb una força militar independent i
dissuasòria en l'àmbit planetari que estigui en condicions de fer front al món
islàmic i a l'esfera de poder americana, però profundament descentralitzada en
la qual cada poble integrant sigui lliure d'organitzar-se en matèria judicial,
institucional, d'autonomia fiscal, en els àmbits educatius, lingüístics
culturals…etc. Pobles que hauran de plegar-se a la gran política del conjunt i
acceptar la superioritat del poder central que, al seu torn garanteix la
identitat de cadascuns d'ells, incloent que tota nació, pugui desvincular-se en
tot moment de la Confederació Imperial. La noció d'Imperi implica les de
projecte col·lectiu i perennitat en les Història. L'únic marc possible de
reagrupació de tots els europeus en la seva diversitat i la seva unitat. L'únic
projecte que ens pot permetre la conquesta del nostre destí.
Olegario de las Heras
[1] Corporacions financeres o productives, organitzacions militars, estructures
de adocenament polític com l'ONU o la UE o organitzacions de la naturalesa de
la Comissió Trilateral o el Club Bilderberg, per citar només el fart conegut.
2 Luis María Bandieri, en la «Introducció» a la Teologia Política de Carl Schmitt,
Buenos Aires 1985, p. 27.
3 Carl Schmitt, Concepte de la Política, Buenos Aires 1984, p. 89.
4 Luis María Bandieri, op. cit pàg. 27-9.
5 Alain de Benoist i Guillaume Faye, «Per un Estat sobirà» en Hespérides vol. I
nº 4/ 5 p. 100.
6 Vegeu, per exemple, Gurutz Jáuregui, Els nacionalismes minoritaris i la Unió
Europea, Barcelona 1997: «A la vista d'aquestes dades constitueix una quimera
el pretendre establir una teoria general del nacionalisme». Les dades als quals
s'al·ludeix no són sinó la múltiple varietat d'expressions que presenten els
diferents nacionalismes europeus en funció de contextos polítics, ideològics i
històrics diferents. No obstant això, ni una paraula sobre els fonaments
biològics i psicològics del ethnos que estan a la base de tota realitat
nacional.
7 Pierre Krebs, La lluita per l'essencial, València 2005, pàg. 100.
8 Irenäus Eibl-Eibesfeldt, La societat de la desconfiança, Barcelona 1996, pàg.
83 i 85.
9 Ilse Schwidetzky, Grundzüge der Völkerbiologie, Stuttgart 1950. p. 68. (citat
per P. Krebs en op. cit. p. 105).
10 Col·lectiu Capitoli, «Les tres funcions del polític» en Hespérides vol. I,
nº 4 / 5 1994, pàg.192-3.
11 És la segona meitat del segle XIX la que és testimoni de la desaparició
gairebé absoluta de la llengua occitana que encara era emprada per la burgesia
del Midi a principis d'aquesta mateixa centúria.
12 D'altra banda, la necessitat psicològica de l'arrelament, de marcs més abarcables
com dèiem a dalt, i la consciència de la diferència present entre les diferents
parts d'un Estat-Nació són les raons que expliquen l'aparició i el «èxit» de
nacionalismes com el pagà-llombart entre àmplies capes de la població norditálica,
amb independència de les raons últimes que moguin a les minories
polític-econòmiques que els han gestat i dirigit.
13 Guillaume Faye, Porquoi nous combatons, extractat de les pàg.113-4.
Els peatges catalans estan en mans de l’empresa Abertis;
i a la resta d’Espanya també. Aquesta multinacional gestiona
directament més de 1.500 quilòmetres d’autopistes estatals, cobrint el
59% del total de vies de peatge. Abertis també participa de forma no
majoritària en una sèrie de concessions amb un total de 200 quilòmetres:
Autema i Ciralsa (Circumval·lació d’Alacant). També manté un paper
actiu en Trados 45 (M-45 Tram II), Accesos de Madrid i Henarsa,
concessionàries que gestionen diverses vies d’accés a la ciutat de
Madrid.
